|
 |
|
|
| |
| |
|
|
|
| |
 |
El mite de la Devesa |
|
|
|
La Devesa de Girona, el parc urbà més gran i frondós de Catalunya, amb una extensió de 40 hectàrees, és un dels llocs més singulars de la ciutat. Segons explica la llegenda, Napoleó va fer plantar els plàtans que identifiquen i conformen el parc de la Devesa durant l'ocupació francesa a principis del segle XIX. Res més allunyat de la realitat històrica, ja que els francesos es van limitar a replantar els arbres que Álvarez de Castro havia fet talar per defensar la ciutat de la invasió forana. De fet, l'origen de la Devesa no es coneix amb exactitud. La Devesa, tal com la coneixem avui, és un projecte de l'arquitecte Martí Sureda que es va realitzar l'any 1858, amb el qual es van introduir els característics plàtans que l'habiten i l'organització de diferents espais diferenciats, com ara el jardí botànic. |
| |
|
|
|
|
|
D’aiguat en aiguat |
|
|
|
Girona ha hagut d'afrontar al llarg de la seva història centenars de desastres ocasionats per aiguats. Els historiadors han trobat constància documental d'almenys 123 aiguats entre els segles XII i XX. És clar que, durant centúries, els ponts eren simples passallisos o palanques que es malmetien cada vegada que el riu creixia per sobre del seu nivell normal.
En el segle XX, els aiguats enregistrats s'eleven a 23, el darrer dels quals va succeir l'any 1971, quan es van desbordar els rius Ter, Onyar i Güell, segons recollia la premsa de l'època. El de l'any 1940 va ser especialment greu: el riu Güell es va endur el pont de Mart o de Can Vidal.
L'alferes Hermógenes Huarte va morir en l'intent de salvar la gent que havia caigut a l'aigua des del pont. Avui el pont que enllaça el carrer del Carme amb la plaça del Mercat du el seu nom en memòria de la seva generositat heroica |
| |
|
|
|
|
|
El segle XVII, un segle negre |
|
|
|
El segle XVII ha estat un dels pitjors de la història de la ciutat. Als desastres dels onze aiguats dels quals existeix constància documental, i que ja eren habituals a Girona, s'hi ha de sumar la decadència econòmica amb què va començar la centúria.
Els sagueigs i la violència de l'exèrcit reial que lluitava en la Guerra dels Trenta anys i que, al final, va provocar la revolta dels Segadors l'any 1640; la pesta que va assolar Girona el 1650 sumant-se a la guerra i la fam; una plaga de llagostes el 1687 i, a més, quatre setges dels francesos: els anys 1653, 1675, 1684 i 1694. |
| |
|
|
|
|
|
Els francesos i les mosques de Sant Narcís |
|
|
|
La situació geogràfica de Girona ha fet que en nombroses ocasions fos assetjada per l'exèrcit francès. Els setges més emblemàtics en la història de la ciutat són el del segle XIII, que donaria peu a la llegenda de Sant Narcís, i els de l'exèrcit napoleònic els any 1808 i 1909.
Quan el setembre de 1286, l'exèrcit del rei de França, Felip l'Ardit, va assetjar Girona, la ciutat va capitular sense lluita, però els francesos van robar, van assaltar esglésies i van profanar, segons la creença popular, el cos de Sant Narcís. Aleshores del sepulcre del sant començaren a sortir unes mosques gegantines que van foragitar els soldats. |
| |
|
|
|
|
|
Girona, una ciutat francesa |
|
|
|
Girona va ser una ciutat francesa entre 1808 i 1814, durant l'ocupació napoleònica. Després de la invasió, Napoleó va separar Catalunya d'Espanya per annexionar-la a l'imperi francès. Girona era la capital del que van anomenar Departament del Ter.
Els gironins, però, s'havien defensat aferrissadament contra els francesos i els setges napoleònics van causar una de les tragèdies històriques més notables que hagi patit mai la ciutat. El primer setge va durar un mes, del 20 de juliol al 20 d'agost de 1808. El gran setge va començar el maig de 1809 i va durar set mesos. El general Álvarez de Castro va allargar la resistència fins que va caure malalt i es va pactar la capitulació (10 de desembre de 1809).
La població gironina, que era d'uns 8.000 habitants, va quedar reduïda a 4.500 a causa de la guerra, la fam i les malalties. |
| |
|
|
|
|
|
La nau gòtica més ampla del món |
|
|
|
La catedral de Girona té la nau gòtica més ampla del món (22,98 metres), i és alhora la més ampla de qualsevol altre estil exceptuant-ne la de sant Pere de Roma (25 metres).
La catedral gòtica es va començar a construir al segle XIV. El procés fou molt lent i es va interrompre en diverses ocasions. La façana, ja d'estil barroc, es va acabar el 1733 i les obres del campanar el 1751. L'escalinata, construïda al segle XVII, és també la més gran de l'art barroc i una de les més singulars d'Europa. |
| |
|
|
|
|
|
La universitat de Girona |
|
|
|
Al Barri de Vell de Girona s'hi troba la plaça de Sant Domènec, on estan ubicats dos dels edificis històrics més importants de la ciutat: el conjunt format per l'església i el convent de Sant Domènec i l'edifici de les Àligues, convertits avui en instal•lacions de l'actual Universitat de Girona. Quan es va construir l'edifici de les Àligues, a principis del XVII (1609), ja era per acollir la Universitat, però les vicissituds per les quals haurien de travessar els estudis universitaris gironins eren múltiples.
L'Estudi General va ser concedit a la ciutat per Alfons el Magnànim l'any 1446, però no va poder començar les classes fins al 1572. Finalment, l'any 1609 s'inaugurà l'edifici de les Àligues, però, un segle més tard, Felip V va clausurar la Universitat (1717) després de la guerra de Successió. En el segle XX, es van reinstaurar els estudis universitaris, però depenent d'universitats barcelonines (la UAB i la Politècnica) fins a la creació de l'actual UdG (1991).
Durant anys les classes s'han impartit en llocs provisionals, des de l'antic seminari a barracons prefabricats a Fontajau o a les instal•lacions de la Casa de Cultura. El conjunt de Sant Domènec, que avui és la facultat de lletres de la UdG, va ser des de 1835 fins a la segona meitat del segle XX, caserna d'infanteria, presó militar i seu del Govern Militar. |
| |
|
|
|
|
|
| |
|
|
|
