|
 |
|
|
| |
| |
|
|
|
| |
 |
Situació geogràfica |
|
|
|
La vall de Sant Daniel es troba a l'est de la ciutat de Girona. Ocupa una extensió aproximada de 768 ha. i té una població de 625 habitants (1996).
Està delimitada al nord per la serralada de Campdorà i Montjuïc, a l'est pel massís nord-occidental de les Gavarres, que suposa el tancament natural de la vall, els cims més alts del qual són Sant Miquel (388m.), el puig Estela (379m.), el puig Ventós (329m.) i el puig de les Àligues (279m), a Migdia per la muntanya de la O (175m.) i a l'oest per la ciutat de Girona.
La vall, a més, configura la conca del riu Galligants que es forma en la mateixa vall per l'abundància de rieres i torrents que hi discorren: la riera del Polvorí, la de can Llinàs i el torrent de Santa Margarida entre d'altres.
|
| |
|
|
|
|
|
Orígen del nom |
|
|
|
Antigament, i abans del topònim Sant Daniel, la vall havia rebut altres denominacions: vall Ombrosa i vall Tenebrosa o Profunda, relacionades amb la seva densa vegetació i el seu enclotament respecte dels turons que l'encerclen.
L'arribada del cos de Sant Daniel l'1 de setembre de l'any 888, després del seu martiri a Arles de Provença, va marcar el nom definitiu de la vall. Durant la Guerra Civil (1936-1939) va ser anomenada vall de Galligants. |
| |
|
|
|
|
|
Municipi independent fins al 1963 |
|
|
|
Sant Daniel va ser, fins al 1963, un municipi independent i, per tant, amb ajuntament propi. El terme comprenia la Vall de Sant Daniel, bona part de la muntanya de Montjuïc, el Pont Major i pujava fins a la cresta de la serra de Sant Miquel.
Darrera de les Pedreres eren de Sant Daniel els barris de la Font de la Pólvora i Vila-roja i el terme arribava fins al carrer del Carme, un tram del qual també pertanyia al municipi de Sant Daniel. Envoltava, doncs, Girona per la part Nord i Est.
L'any 1451 es va fixar el terme municipal de Girona i l'any 1512 es van definir els privilegis de la ciutat.
Part de la Vall de Sant Daniel havia de passar a formar part del municipi de Girona, cosa que va suposar la intervenció del síndic de Sant Daniel, el qual va aconseguir rectificar els privilegis de la ciutat.
Al llarg del segle XIX, l'Ajuntament de Sant Daniel es consolida i a principis del segle XX es crea un nou districte anomenat Sant Miquel i Rafart.
El terme es va agregar a Girona el 30 de juny de 1963. |
| |
|
|
|
|
|
El monestir i la Catedral, dos edificis coetanis |
|
|
|
El monestir de Sant Daniel i la Catedral de Girona són temples coetanis i fruit, ambdós, de la voluntat d'Ermessenda, esposa de Ramon Borrell i germana del Bisbe Pere Roger. Ermessenda va comprar a l'Església l'església i els terrenys que posseïa a la vall per cent unces d'or pur que foren esmerçades en la construcció de la catedral romànica de Girona, consagrada l'any 1036.
Avui encara queden vestigis importants d'aquella construcció, el claustre i la Torre de Carlemany, la qual fou incorporada a la catedral gòtica que, posteriorment, es va construir sobre la romànica. |
| |
|
|
|
|
|
Masos amb set segles d’història |
|
|
|
Entre els segles XIII i XV es conformen la major part dels masos que encara es poden trobar avui en dia a la Vall de Sant Daniel.
Amb l'acabament de la Guerra dels Remences (1486) es consoliden els més importants de la Vall: el mas Pi, el mas Preses, el mas Miralles, la Torre d'en Rosés i Can Llinàs.
Els continus conflictes bèl•lics (la Guerra dels Segadors, 1640-1659, i la Guerra de Successió, 1702-1714) suposen una involució de l'agricultura, cosa que comportarà un abandonament del camp per part dels habitants dels masos de la vall.
Tot i això, la recuperació no es farà esperar i es reedificaren el mas Miralles, el mas Lliure, el mas Poater i el Mas Noguer. A finals del segle XVIII i principis del segle XIX, la Guerra Gran i la Guerra del Francès empobriren molt l'agricultura de la vall. |
| |
|
|
|
|
|
Les fonts de la vall |
|
|
|
La vall és abundosa en fonts, de les quals brollen aigües poc mineralitzades i amb cabals depenents de la pluviositat estacional. Cal destacar la font d'en Pericot, que és la més antiga de la vall i fins al segle XVIII s’havia anomenat la font Romana.
També la font d’en Fita, la del Bisbe, la dels Lleons i la del Ferro que, a diferència de les altres, l'aigua que en brolla és picant |
| |
|
|
|
|
|
| |
|
|
|
