Mil anys d’història

Segons la tradició, Sant Daniel, monjo eremita armeni, morí decapitat a Arles de Provença l’any 888, durant el domini àrab. Els seus seguidors portaren el seu cos cap al sud per evitar que fos profanat. Arribats prop de Girona, l’enterraren en la solitud de l’aleshores anomenada vall Tenebrosa on aviat començà la veneració de les seves despulles i s’hi edificà una petita església i Sant Daniel fou ben aviat la parròquia dels pocs habitants que comptava la vall.

Una ara romana i alguna altra resta de la mateixa època que conserva el monestir donen peu a pensar que aquesta església fou bastida sobre les ruïnes d’un antic temple pagà.

La fundació

L’arxiu del monestir conserva dos pergamins que es consideren els documents fundacionals del monestir. El primer, del 18 de juny del 1015, és l’escriptura de venda de l’alou de Sant Daniel que el bisbe Pere Rotger, germà de la comtessa Ermessenda, i els seus canonges feren a aquesta i al seu marit, Ramon Borrell. En pagaren cent unces d’or pur amb les quals el bisbat projectava reparar la catedral de Girona, tan malparada que els dies de pluja no s’hi podia celebrar el culte -diu el document. L’objectiu de la compra per part de Ramon Borrell i Ermessenda era molt probablement la fundació d’un monestir femení ja que tres anys després es produeix la dotació del cenobi, tal com detalla el segon document, que data del 15 de març del 1018 en el qual Ermessenda, aleshores vídua, fa donació de tots els alous que posseïa arreu del comtat de Girona per compra personal o per donació del seu difunt marit, i que el document detalla minuciosament, a la comunitat que viu a la casa i capella de Sant Daniel. Signa també la donació el seu fill Berenguer Ramon I. Aquesta escriptura demostra l’existència del monestir amb una comunitat ja consolidada. El monestir de Sant Daniel es va fundar en algun moment situat entre els anys 1015 i 1018 i la comtessa Ermessenda i va tenir un paper determinant.

D’aleshores ençà s’hi ha viscut la vida monàstica segons la regla de Sant Benet i encara hi continua. És l’única comunitat benedictina femenina de Catalunya que resideix en el mateix lloc on va néixer. El monestir prengué per patró el màrtir Sant Daniel, titular de l’església, aquesta, passà a ser monàstica sense deixar el servei parroquial, servei que encara avui continua prestant al poble que nasqué a l’entorn del monestir, i la vall s’anomena també des d’aleshores vall de Sant Daniel.

La comtessa Mahalta de Pul·la Calàbria (1050/60-1108), esposa del comte Ramon Berenguer II, el Cap d’Estopes, quan retornà a Catalunya vídua del seu segon espòs, el vescomte Eimeric de Narbona, promogué l’ampliació de l’església i hauria assistit a la seva consagració el 9 d’octubre del 1086. Cada any, el dia 9 d’octubre, es celebra a l’església el Dia de la Dedicació en commemoració d’aquest esdeveniment
Al segle XV, la Santa Seu incorporà al monestir els priorats benedictins de Santa Maria del Mar de Calonge (1424) i Santa Margarida del Prat de Roses (1447) i al segle XVI el cistercenc de Valldemaria (1560), situat a la Selva. Comunitats a punt d’extingir-se, en bona part per les conseqüències de la pesta negra del segle XIV i pel perill constant de pirates i lladres. Poc després de l’annexió s’hi acabà la vida monàstica. Sant Daniel en posseí els béns i en conservà els edificis fins que foren confiscats pel decret de desamortització del 1835.

Del s. XVII al s. XX

Al llarg dels segles la comunitat s’ha vist obligada a deixar el monestir diverses vegades, sempre, però, de manera provisional i en temps de guerres per raó de la seva ubicació extramurs de la ciutat de Girona. Són notables, entre altres:

Durant la Guerra dels Segadors (1640), les monges passaren uns dies a les cases de l’Ardiaconat de l’Empordà, prop de la catedral.

Quan la Guerra Gran (1793-1795), totes les comunitats de la ciutat l’hagueren de deixar per ordre del bisbe el 30 de novembre de 1794: Figueres havia caigut en poder dels francesos i avançaven cap a Girona. La comunitat va haver de residir gairebé un any al monestir de benedictines de Sant Anton i Santa Clara de Barcelona. Durant la seva absència, el monestir serví de caserna. L’octubre de 1795, les monges van retornar a Sant Daniel i van trobar l’edifici destruït en part per un incendi.

Durant la Guerra del Francès (1808-1814), la comunitat va haver de refugiar-se de nou a Girona en llars de familiars i amics. L’edifici, fou utilitzat primer com a caserna i després com a hospital de sang. Un altre incendi el va destruir gairebé del tot; només restaren en peu l’església i el claustre. Quan la guerra acabà, la vida comunitària es va haver de reprendre en una casa de lloguer del carrer de la Força de Girona, que fou monestir interí de Sant Daniel fins a l’octubre de 1819, quan les monges pogueren retorna-hi després d’haver-ne reedificat una mínima part amb gran penúria econòmica.

La Guerra Civil (1936-1939) també va afectar la vida del monestir. L’edifici fou utilitzat part per escola, amb el nom de Grup Escolar Pi i Margall, i part per habitatge de refugiats de guerra i, quan les armes callaren, restà en poder de l’estament militar fins al novembre de 1940, que fou retornat a la comunitat. Les monges, però, havien reprès de nou la vida monàstica en una casa propera al monestir el mateix 1939, poc després d’haver-se acabat la lluita a Girona.

Abaciologi

L’abaciologi del monestir de Sant Daniel consta, gairebé per complet, en documents històrics. La primera abadessa de la qual es té constància documental és Bonafilla, que era abadessa deu anys després de la fundació. Fins a l’any 1548, es produeixen alguns dubtes i llacunes, però a partir d’aquesta data, la cronologia de què es disposa és completa:Bonafilla 1028

Ermengarda 1045

Arsinda 1067-1089
Adaleidis 1094-1099
Ermessenda 1120-1142
Botarella 1154
Ermessenda 1156-1171
Maria 1173-1196
Agnès 1197-1240
Berenguera de Palera 1243-1253
Berenguera de Palagret 1255-1283
Cecília de Foxà 1283-1292
Agnès de Soler 1295 (priora amb facultats de govern des de 1292)
Ermengarda de Vilanova 1298-1308
Beatriu de Cabrera 1307-1333 (electa en vida de l’anterior)
Beatriu de Garriga 1333-1345
Elisenda d’Alquer 1345-1363
Ermessenda de Trilla 1363-1377
Gueraua de Blanes 1379-1392
Sibil·la de Vilamarí 1392-1399
Alamanda de Güell 1401-1405
Abadia vacant 1406-1407
Ermessenda de Foxà ¿1407-1409?
Ermessenda de Montpalau 1409-1412
Constança de Cruïlles 1412-1420
Ermessenda de Vilamarí 1421-1431
Francesca de Palau 1432-1458
Beatriu de Pau 1459-1466
Aldonça de Biure 1466-1479
Violant Xatmar 1480-1507
Violant de Biure 1510-1525
Beatriu d’Alemany 1532-1547
Joana Sarriera 1548
Isabel d’Alemany 1548-1572
Joana des Catllar 1572-1575
Abadia vacant 1575-1578
Joana de Copons 1578-1610
Anna de Cruïlles 1610-1615
Contesina de Sant Celoni 1615-1623
Maria d’Olmera 1624-1625
Dionísia de Sant Celoni 1625-1644
Aldonça Jultrú 1644-1647
Cecília de Miró 1647-1660
Marianna de Raset 1661-1666
Isabel de Caramany 1666-1673
Margarida de Copons 1673-1677
Maria de Lanuça de Rocabertí 1677-1696
Àngela de Bas 1696-1705
Joana de Sandionís Pol 1706-1718
Teresa de Lanuça Oms 1718-1736
Agnès de Lanuça Oms 1736-1750
Elionor de Farnés de Marimon 1751-1768
Maria Rosa de Prat de Tord 1768-1777
Antònia de Tord de Prat 1777-1794
Rafaela de Prats de Ferrer 1795-1797
Marianna de Font de Camprodon 1797-1808
Abadia vacant 1808-1814
(Guerra de la Independència)
Marianna de Camps de Font 1815-1824
Ignàsia de Manresa d’Asprer 1824-1847
Caterina Pou Adroher 1848-1854
Maria Gràcia Quintana de Ferrer 1854-1870
Carme Albert Xauet 1870-1895
Maria Motger Aulet 1895-1900
Assumpció Cols Verdaguer 1900-1936
Abadia vacant (Guerra Civil) 1936-1939
Carme Poch Noguera 1939-1960
Maria Caterina Torra Miró 1960-1996 (priora-administradora des 1952 per jubilació de M. Carme Poch)
Maria Àngels Gener Huix 1996 (M. Caterina Torra, des de 1996, abadessa emèrita)

Maria Assumpció Pifarré Clapés 2006, priora administradora