Mil anys d’història
Segons la tradició, Sant Daniel, monjo eremita armeni, morí decapitat a Arles de Provença l’any 888, durant el domini àrab. Els seus seguidors portaren el seu cos cap al sud per evitar que fos profanat. Arribats prop de Girona, l’enterraren en la solitud de l’aleshores anomenada vall Tenebrosa on aviat començà la veneració de les seves despulles i s’hi edificà una petita església i Sant Daniel fou ben aviat la parròquia dels pocs habitants que comptava la vall.
Una ara romana i alguna altra resta de la mateixa època que conserva el monestir donen peu a pensar que aquesta església fou bastida sobre les ruïnes d’un antic temple pagà.
La fundació
L’arxiu del monestir conserva dos pergamins que es consideren els documents fundacionals del monestir. El primer, del 18 de juny del 1015, és l’escriptura de venda de l’alou de Sant Daniel que el bisbe Pere Rotger, germà de la comtessa Ermessenda, i els seus canonges feren a aquesta i al seu marit, Ramon Borrell. En pagaren cent unces d’or pur amb les quals el bisbat projectava reparar la catedral de Girona, tan malparada que els dies de pluja no s’hi podia celebrar el culte -diu el document. L’objectiu de la compra per part de Ramon Borrell i Ermessenda era molt probablement la fundació d’un monestir femení ja que tres anys després es produeix la dotació del cenobi, tal com detalla el segon document, que data del 15 de març del 1018 en el qual Ermessenda, aleshores vídua, fa donació de tots els alous que posseïa arreu del comtat de Girona per compra personal o per donació del seu difunt marit, i que el document detalla minuciosament, a la comunitat que viu a la casa i capella de Sant Daniel. Signa també la donació el seu fill Berenguer Ramon I. Aquesta escriptura demostra l’existència del monestir amb una comunitat ja consolidada. El monestir de Sant Daniel es va fundar en algun moment situat entre els anys 1015 i 1018 i la comtessa Ermessenda i va tenir un paper determinant.
D’aleshores ençà s’hi ha viscut la vida monàstica segons la regla de Sant Benet i encara hi continua. És l’única comunitat benedictina femenina de Catalunya que resideix en el mateix lloc on va néixer. El monestir prengué per patró el màrtir Sant Daniel, titular de l’església, aquesta, passà a ser monàstica sense deixar el servei parroquial, servei que encara avui continua prestant al poble que nasqué a l’entorn del monestir, i la vall s’anomena també des d’aleshores vall de Sant Daniel.
La comtessa Mahalta de Pul·la Calàbria (1050/60-1108), esposa del comte Ramon Berenguer II, el Cap d’Estopes, quan retornà a Catalunya vídua del seu segon espòs, el vescomte Eimeric de Narbona, promogué l’ampliació de l’església i hauria assistit a la seva consagració el 9 d’octubre del 1086. Cada any, el dia 9 d’octubre, es celebra a l’església el Dia de la Dedicació en commemoració d’aquest esdeveniment
Al segle XV, la Santa Seu incorporà al monestir els priorats benedictins de Santa Maria del Mar de Calonge (1424) i Santa Margarida del Prat de Roses (1447) i al segle XVI el cistercenc de Valldemaria (1560), situat a la Selva. Comunitats a punt d’extingir-se, en bona part per les conseqüències de la pesta negra del segle XIV i pel perill constant de pirates i lladres. Poc després de l’annexió s’hi acabà la vida monàstica. Sant Daniel en posseí els béns i en conservà els edificis fins que foren confiscats pel decret de desamortització del 1835.
Del s. XVII al s. XX
Al llarg dels segles la comunitat s’ha vist obligada a deixar el monestir diverses vegades, sempre, però, de manera provisional i en temps de guerres per raó de la seva ubicació extramurs de la ciutat de Girona. Són notables, entre altres:
Durant la Guerra dels Segadors (1640), les monges passaren uns dies a les cases de l’Ardiaconat de l’Empordà, prop de la catedral.
Quan la Guerra Gran (1793-1795), totes les comunitats de la ciutat l’hagueren de deixar per ordre del bisbe el 30 de novembre de 1794: Figueres havia caigut en poder dels francesos i avançaven cap a Girona. La comunitat va haver de residir gairebé un any al monestir de benedictines de Sant Anton i Santa Clara de Barcelona. Durant la seva absència, el monestir serví de caserna. L’octubre de 1795, les monges van retornar a Sant Daniel i van trobar l’edifici destruït en part per un incendi.
Durant la Guerra del Francès (1808-1814), la comunitat va haver de refugiar-se de nou a Girona en llars de familiars i amics. L’edifici, fou utilitzat primer com a caserna i després com a hospital de sang. Un altre incendi el va destruir gairebé del tot; només restaren en peu l’església i el claustre. Quan la guerra acabà, la vida comunitària es va haver de reprendre en una casa de lloguer del carrer de la Força de Girona, que fou monestir interí de Sant Daniel fins a l’octubre de 1819, quan les monges pogueren retorna-hi després d’haver-ne reedificat una mínima part amb gran penúria econòmica.
La Guerra Civil (1936-1939) també va afectar la vida del monestir. L’edifici fou utilitzat part per escola, amb el nom de Grup Escolar Pi i Margall, i part per habitatge de refugiats de guerra i, quan les armes callaren, restà en poder de l’estament militar fins al novembre de 1940, que fou retornat a la comunitat. Les monges, però, havien reprès de nou la vida monàstica en una casa propera al monestir el mateix 1939, poc després d’haver-se acabat la lluita a Girona.
Abaciologi
L’abaciologi del monestir de Sant Daniel consta, gairebé per complet, en documents històrics. La primera abadessa de la qual es té constància documental és Bonafilla, que era abadessa deu anys després de la fundació. Fins a l’any 1548, es produeixen alguns dubtes i llacunes, però a partir d’aquesta data, la cronologia de què es disposa és completa:Bonafilla 1028
Ermengarda 1045 Arsinda 1067-1089 Maria Assumpció Pifarré Clapés 2006, priora administradora |